dilluns, 21 abril de 2014

HV 14/3. «Ja vénen!»

Feia temps que no teníem ciència ficció a les HV. Aquest cop, en un futur llunyà, un atac massiu d'exotentacles (poseu-hi la imatge que més us avingui) ens ataquen per totes bandes, Però és una realitat imaginada o una pensament fictici el que aquí es relata? En fi..., ja ho tñé això la literatura fantàstica. Posa-t'hi com vulguis que la cinquena dimensió ja ho té això: no saps per on agafar-la... Una obra de Sergi S. Oset, la Viu i llegeix, en Carles Mulet i la Mar.
_____________________________________________



«Ja vénen!»

Al fons de la sala s'obre una reixa que cau amb estrèpit damunt l'aigua estancada de les clavegueres. Les càmeres d'alta definició capten imatges carregades d'una lluïssor verdosa, resultat de les fuges reiterades de clorur de bari. Els oficials de la tercera brigada mecanitzada Omega Centauri atien els seus homes, parapetats a les improvisades trinxeres sòniques què, ara mateix, no em semblen gran cosa.

Una munió d'exotentacles gegantins flueix del pou de ventilació com un tsunami llefiscós. Els fusells d'assalt omplen la cambra amb el caos dels seus rajos vidriòlics. Veig el terror dels combatents reflectit als seus visors mentre els titans alienígenes esclafen tot el que s'interposa al seu pas.

Per les cent vestals d'Atek! Aquests marines són el millor que tenim. Han lluitat arreu dels sis vectors. Des de Nova Canadà fins als anells-portal de Ginebra IV... i ara, aquests éssers, els estan fent a miques al primer embat!

La carnisseria acaba en uns microns. Les pantalles dels holovisors tetraèdrics mostren la mateixa escena en cent punts diferents de les entranyes d'aquest planetoide condemnat: les detonacions dels làsers i les explosions de les bombes de fragmentació tenyeixen els objectius amb arcs de tons sangonosos fins que, un a un, perdem el senyal. Llavors, el centre de comandament només queda il·luminat pels generadors d'emergència. Un silenci premonitori precedeix les primeres envestides al camp de força del complex soterrat. Caurem. Com tota els altres abans.

Ordeno al meu equip que fugi a la plataforma de llançament d'emergència. Per primer cop en la meva carrera com a cònsol, alguns dels oficials al meu càrrec em desobeeixen.

Inspiro a través del tub d'oxigen que té el meu vestit biònic fins que aconsegueixo compassar el batec del cor amb els cops que ressonen sobre la volta de metall de la cambra. Cada cop més propers, cada cop més ràpids.

Ja vénen!

* * *

De cop i volta tot es va enfosquir i va sentir un petit brunzit al voltant des canells i turmells. Tot i que ja no controlava la vista i aviat deixaria de controlar els seus moviments, encara era capaç de pensar. Havia d'actuar abans no perdés tots els homes, i abans que el comandament central se n'adones del que estava passant. Quan s'adonessin del desastre, el desconnectarien i deixarien a la tropa al descobert, sense comandament. I la tropa, rai, que capturats o morts no podien revelar cap secret, no sabien res, no sentien res, no parlaven. Pura carn de canó, maniobra de distracció de cara a qualsevol enemic. Però ell ho tenia tot gravat. Si el capturaven abans de la desconnexió, el sistema estava perdut. Els havien entrenat per sacrificar-se en moments de perill, més valia que morís un home que deixar caure tota la organització. Tots els anys de preparació i lluita se li van passar pel cap en un moment. Havia passat totes les proves amb les millors puntuacions, tothom sabia que no tenia rival. Havia sortit en les missions mes perilloses i n 'havia tornat airós. Sempre. Mai no havia arribat ni a témer la seva desconnexió, però ara l'havien enxampat en una emboscada minuciosament preparada. Mai no hauria imaginat que els exotentacles el poguessin aniquilar, no eren un somni, eren allà ferint els seus ulls i fent vibrar el seu cos. Un nou brunzit el va sacsejar.

* * *

Li ha semblat que retornava d’un son profund, encara vivia, no podia obrir els ulls. Però sentia que els seu cos, nu, era totalment enfundat de tentacles. Uns tentacles que respiraven per ell, que l’alimentaven... Per què no l’havia desconnectat el comandament central? Si, com tot semblava, ara era captiu dels exotentacles, com és que no era conscient d’haver estat interrogat ni d’haver sofert cap tipus de forçament o de tortura?

De cop i volta tot anava fent-se clar sense necessitat d’obrir els ulls –en tenia? Fos com fos, ara semblava que ho veia tot a través dels milers i milers de puntes dels exotentacles que s’expandien com una teranyina pel cosmos. Tants tentacles, tants ulls. Una sensació de poder absolut.

Aleshores, s’ha vist allà al centre d’aquell asteroide condemnat, espantat a dins el centre de comandament, ordenant al seu equip que es retirés a la plataforma de llançament d’emergència, inspirant a través del tub del seu vestit biònic mentre el cercle va fent-se més pròxim, més estret…

Horror i èxtasi. Ell era el pensament que governava i el pols que executava. Navegant a contratemps ara es veia desdoblat a l’altra banda. Va comprendre el repte. Calia esbrinar en uns microns qui era ell i qui el seu miratge Era només d’Ell que depenia la seva sort!

* * *

Va fer un gest automàtic. Intentava mirar a banda i banda del seu cos però no se’n va reconèixer els límits. El record breu del combat era l’únic que el mantenia alerta.  De sobte, el silenci més eixordador el va envair i s’apoderà del seu, ja minvat, raciocini.

Va deixar de pensar, no tenia paraules, només un gran buit mental. Tot semblava haver-se esvaït i tanmateix els circuits elèctrics que ara controlaven els seus moviments emetien senyals lluminosos verds que van deixar de pampalluguejar en senyal inequívoc que la situació tornava a estar sota control. A poc a poc, el brot d’exotentacles del sector X2D es va anar esllanguint i reposaven en una indiferència calmosa.

Tot sota control. L’enemic aniquilat.

Una ombra de pensament de l’exotentacle X2Dd es va projectar en una de les pantalles dels holovisors. Un escamot d’oficials havien quedat atrapats a la plataforma X2D-473E. Un punt vermell molt feble n’alertava. Un altre exotentacle en alerta es va moure, un lleuger brunzit va reverberar espetegant i alertant la munió d’exotentacles del sector X2D. El grupet d’oficials supervivents que havien quedat protegits per un aleró, s’havien encabit dins d’una càpsula però no havien pogut fugir.

L’exotentacle en alerta va fer un gest, indolent. Amuntegats i en repòs la resta es van desactivar. El llum, vermell, feble, seguia intermitent. Tot d’una, en un moviment ràpid, X2Dd va arriscar la darrera alenada de lucidesa i va desactivar el fre extern de la càpsula que va sortir disparada i en breus microns va desviar-se de l’òrbita interestel·lar.

L’exèrcit d’exotentacles alarmats de nou, van percebre la magnitud de la tragèdia i van procedir a executar el protocol m0113, aniquilació immediata del traïdor.

Mort el record, mort el perill.


© Sergi G. Oset, Viu i llegeix, Carles Mulet i Mar  (abril 2014)

diumenge, 30 març de 2014

HV 14/2: Amor fosc

Una nova història veïnal amb la música i el sexe de rerefons. Cinc magnífics han escrit un relat ple de sensualitat, desig, i venjança. Una baixada als instints humans més recòndits. Possessió i allibarament lluiten per un incert desenllaç. Lleguiu el relat i el sabreu. Una obra lírica plena d''embats i passió. La que hi han posat el Barbolliare, la Glo.bos.blog, el Monoyfiné, l'Arare i el ClintChapeau!






Amor fosc

Les primeres impressions no acostumen a enganyar”.

Quants cops ho hauré escoltat? Quants cop ho hauré dit? Però ara era allà mirant el seu cos.

Aquell moviment lleu de la respiració tranquil·la.

Els núvols s’esqueixen i un raig de lluna fa brillar la pell encara humida, permetent-me, un cop més, admirar aquelles proporcions quasi perfectes.

Per què, aleshores, aquella punxada als dins? Necessito espai. Surto, quasi fent tentines de l’habitació, i em deixo caure en el Chester Brown sota el finestral. Cuir i pell. El tacte. La sensació. Ellington i Coltrane llisquen en la nit des d’”In a sentimental mood”. On és el comandament? El botó. No sé quin he premut. “Ces petits riens”. D’on ha sortit aquesta veu?

Qui és aquesta Angelique Kidjo?

Hauria de tornar a la cambra. Miro les begudes a la vitrina. Faig el gest d’agafar un got. Em desdic.

Obro la finestra. Hi ha  estels i la nit torna a ser freda, fosca. D’hivern. Tremolo. Inspiro amb força i l’aire quasi fa mal al ser empassat. Per un moment penso que seria tant fàcil…

Torno al dormitori. De puntetes, darrera meu, Glenn Gould taral·leja, per sobre el piano, una de les Variacions. Sabeu que és que t’agafin per sorpresa les “Variacions” Goldberg, una nit on l’ànima sembla passejar sense rumb per la riba d’Estigia? L’Aria em fa mirar horitzó enllà tot esperant l’arribada, tranquil·litzadora, de Caront.

Et miro.

El teu cos, bell i nu, reposa ple de vida damunt el llit. M’apropo. Et beso. Tens la boca entreoberta i els llavis humits.

I torno a sentir la punxada que em fibla amb més força que abans. Tanco el ulls i, abstret de la teva bellesa i de la música, començo, altre cop a lliscar per l'espiral de pensaments que em torturen i que intento evadir.

En què m'havia convertit la passió que sentia per tu? Per què em deixava manipular per una dona de la qual tan poca cosa sabia i tot el que sabia era dolent?

Allunyar-me de tu era impensable, continuar com fins aleshores un malson...la solució era que desapareguessis de la meva vida. Per sempre.
Recordo la primera vegada que et vaig veure, com vas entrar a matar, segura, amb un somriure de superioritat i un cert aire de menyspreu. Ja vaig veure que a tu t'agradava dominar. A mi mai m'havien seduït aquest tipus de dones. Jo buscava relacions normals, unes amants còmplices, divertides, ser companys de jocs eròtics, tan pujats de to com calgués, però de tu a tu.
Amb tu no vaig poder evitar caure literalment  als teus peus, submís, i quan finalment deixes el rol que t'acredita com reina i senyora de la situació i dorms al llit com una criatura innocent, jo sento una confusió tal de sentiments que em trasbalsen i que es converteix en dolor físic inclús.

M'acosto a la vitrina per agafar un got.

Llavors ha sonat el telèfon.

—...

Despenge però no dic res, no em deixa, de sobte brollen els retrets, a foc seguit:

—No m’ho puc creure! Te n’has anat amb ella i ens has deixat ací plantats a tots! –la veu sonava emprenyada. Estava emprenyada. Increïble. No m’ho esperava mai de tu, amb una companya de la feina.
—...
—No contestes, és clar. Estàs amb ella i no la vols despertar. Segur que ja la tens ben dormideta al llit. Al llit! –no se on estaria ella però ben segur que no li importaria que la sentiren cridar.– La figa molla eixa, es que no se què li veus!
—...
—Però res, no passa res, ets tu qui has triat però has de saber, vull dir-te que, que jo, jo... –sentia com contenia el sanglot, anava a plorar– jo estava ací, per a tu. Amb ganes de tu, i t’havera donat tot, tot! Entens?
—...
­—No clar, no m’entens, però ets un atrevit. No sé com has estat capaç d’anar-te’n amb ella. No és sols una companya de feina, és la teua cap, la nostra cap.– El to ja era de desesperança, provava la carta de la por, tenia curiositat per veure com havia previst l’Apocalipsi. –Tens sort que ella no sap quant l’odie, quant et vull a tu.
—...
—Bé, ja estic més tranquil·la, gràcies per escoltar-me –va fer una pausa.– Pense que no havia d’haver dit tot el que t’he dit. Menys mal que ella està dormint, tinc por d’anar a treballar demà.

Wicked Game” de Chris Isaac sonava al fons mentre ella no parlava més. Va sentir com penjava el seu telèfon a l’altre costat de l’auricular.

–Vine al llit i torna’m a follar. Demà m’encarregaré d’ella. –vaig escoltar que em deien des del llit. La vaig veure desperta, amb el braç recolzat al coixí i sostenint-se el cap, còmodament, amb la mà. Mentre la melena, negra i llarga, li penjava per darrere.

Submís, com un xai, amb el got tornat a omplir, torno a la cambra. M'adono del seu somriure burleta, del seu poder per damunt del bé i del mal. Em desitja. Em desitja? A mi? O potser desitja qualsevol persona o cosa que se li posi a prop? No serà que m'he deixat endur pel seu físic, sense tenir en compte res més? No serà que m'ha embolcallat amb els seus encanteris, com una fetillera, com una aranya que teixeix la seva tela al voltant de la víctima?

Les darreres paraules «Demà m'encarregaré d'ella» m'han deixat astorat, sorprès. Què ha volgut dir? Que la fotrà fora de la feina? O bé que intentarà seduir-la, com ha fet amb mi, com va fent amb qualsevol que acaba deixant-se endur pel seu poder?

La música ha deixat de sonar, no m'hi havia ni fixat. Faig un glop. Ella continua mirant-me, desafiant-me, invitant-me, desitjant-me? però alguna cosa en mi ha canviat, després de la trucada inesperada de l'Agnès. Mai no havia sentit l'Agnès amb aquest desesper, amb aquesta força que ni sé d'on ha tret. Com ho ha endevinat, que era amb ella? Tant, se m'ha notat, quan me n'he anat al seu darrere com si estigués posseït?

—Ho sento, nena. Ara no puc. deixo anar, i la miro fixament, desafiant-la.
—Com dius? fa, els ulls brillants, encesos, però no de passió, sinó d'odi.
Segurament mai, abans, ningú no li havia dut la contrària. Doncs ja era hora que ho fes algú, i aquest algú hauré estat jo!

Pobra Agnès.

—No t’ho permeto! No em pots deixar així! em diu desafiant-me des del llit.
I és llavors quan sento el “click” dins meu, i m’acosto a ella i després de mullar els dits dins el got els hi passo pels llavis indicant-li que calli. M’assec al seu costat i li ressegueixo el cos, magnífic per cert, i la miro.

Agafo el mocador de coll que hi ha a terra al costat de la tauleta de nit.

—Què vols fer? em diu visiblement enjogassada
—Tapar-te els ulls. Ara manaré jo una estona.

Ella es deixa fer. Li tapo els ulls nuant ben fort el mocador i després amb el cinturó li faig el mateix amb els canells, deixant-li els braços lligats per damunt el cap, just abans de començar a recorre el seu cos amb la punta dels dits, amb la boca, aturant-me allà on el meu contacte fa que la seva respiració s’ acceleri.

I lentament em col·loco entre les seves cuixes. Sé què li agrada i li ho faig. La toco i la ressegueixo lentament, esperant el moment conegut en què el seu cos es tensi i exploti a la meva boca.

—Uhmmm, què bé! Veus com si podies...
—Sí li dic, remuntant-la fins a tenir la seva cara sota el meu cos.
I és llavors quan agafo el coixí, i posant-li damunt la cara pressiono; pressiono fort i ella no para de moure’s compulsivament, durant una estona que se’m fa infinita.

Quan ha deixat de moure’s, espero una mica encara abans de retirar el coixí de la seva cara. Comprovo. Sí, és morta.

M’assec al costat del llit, agafo el telèfon i truco.

—Agnès?
—Sí, què vols?

—Només dir-te que t’estimo.



© Barbollaire, Glo.bos.Blog, Monyofinés, Arare i Clint (març 2014)

dissabte, 22 març de 2014

HV 14/1: Somnis de cacau

Ja ha arribat la primera HV de la darrera tongada. Una creació que crec, és una  homenatge indirecte a la primera tongada de les Històries veïnals. Recordeu, els més vells del lloc, aquell pot de cacau Dostre que sortia en els primers relats' Doncs aquí el tornem a tenir. La història, obra de la Zel, el Robertinhos, la Montse Pes i el Joan Gasull és dolça com la mateixa dolçor del cacau. Gràcies companys per estar aquí un altre cop!
______________________________________________


Somnis de cacau

Era la mirada d’un home decidit a arrossegar-la cap a un final que semblava no tenir fons. Ella se’l mirava al seu torn, amb el cor glaçat però el cos ardent. Eterna lluita entre la por i el desig, entre la curiositat absurda i l’instint d’autodefensa, entre el desconegut possible i l’aventura imaginada...

Curiosament, quan se li va acostar un xic més, aquella mirada tenia un punt de divertiment i una ombra enjogassada. Era una mena de provocació que no semblava cap pou de patiment i misèria; més aviat una baixada esbojarrada cap a camins encara desconeguts, però no pas buits d’atractiu; sí, d’acord, aquell atractiu que sempre duu implícit cert perill, però...

Ella que es deixa endur pel rampell, i li fa, amb un repte en les paraules,

—I doncs...? Què? Anem?

L’home aixeca un xic el cap, abaixa les parpelles... i parla, per primera vegada. La noia, perd el món de vista, seduïda a l’instant per la seva veu melosa, fonda i clara alhora, com un fregadís de pissarra enllustrada per segles d’aigua.

—Som-hi. El cotxe espera.

Al llarg de la seva vida la Leire havia estat amant de l’avorrida sensació de falsa seguretat. I ara es veia a punt de llançar-se a l’aventura amb un home que havia conegut tot just feia tretze mesos.

—Un moment, vull agafar una cosa.

Va anar a la cuina i va agafar un objecte que havia estat amb ella des del principi. Un pot de cacau en pols antic, com els de cacau  en pols Droste. “L’efecte Droste” en deia. Aquest pot vell havia estat amb ella des que era petita, quan la Leire jugava amb les amigues. Com un bon acompanyant silenciós, el cacau en pols Droste havia estat testimoni de moltes de les seves primeres vegades. Era l’únic objecte al qual la Leire se sentia lligada emocionalment. Va fer una última mirada a la casa on tants plans havia fet. Va tancar la porta fent un sospir  i va baixar cap al cotxe on aquell home l’esperava.

—Pensava que ja no baixaries...
—Havia de dir adéu.
—Un pot de cacau Droste?

Se la va mirar amb aquells ulls profunds, emmarcats en arrugues d’expressió de qui ha viscut els anys. Una espurna de curiositat ballava en ells com cuques de llum a les nits d’estiu de la platja empordanesa on la Leire estiuejava.

—Em recorda qui he estat i què he viscut. M’ajuda a mirar al futur, a aquesta nova aventura, a fer el pas.

L’home va fer una mitja rialla i la va abraçar sense tocar-la, amb una d’aquelles mirades que t’embolcallen, que s’escolen dins teu i et fan vibrar cada corda del teu ser.

—Suposo que podrem trobar xocolata del 74% de cacau al llarg del camí.

La Leire va esclafir a riure. Al llarg de tretze mesos la mirada d’aquest home l’havia empès a viure aventures que mai s’hauria imaginat.

—Som-hi, el cotxe espera –li va dir ella.

Quan a l’horitzó començaven a despuntar els primers raigs de llum del nou dia, la Leire, l’home misteriós i amb ells, el pot de cacau Droste, enfilaven la carretera que iniciava la seva volta al món particular.

*   *   *

Són les dotze de la nit. Avui és el seu aniversari. Mira per la finestra i es veu  com si fos ahir, pujant al cotxe i fugint amb aquell home de mirada penetrant, que l'arrossegà cap un paradís de plaers desconeguts. La claror brillant de la lluna plena li desperta l'anhel de joventut de tornar a banyar-me nua i deixar-se gronxar per les ones de platges empordaneses, on l'estiu era un temps ple d'il·lusió i vitalitat, amb aquelles festes major a la plaça que desbordaven rauxa i alegria col·lectiva.

Avui, a la tauleta de nit l'espera el regal d'una tassa de xocolata desfeta, per fer-li companyia.  Abans de dormir es frega els llavis amb el dit sucat i sent un rampell de passió per tota la pell, acompanyada d'una sensació de desig esclatant que li crema per dins. Sota ells llençols amb la ment en blanc, busca el record d'aquells mesos, i frisa de passió en reviure aquells instants amb la imatge dels dos cossos amarats de suor amb   gust de cacau.

L'endemà al despertar-se, comprovà amb alegria que el pot de Droste seguia allí, esperant ser testimoni de l'inici d’una nova aventura; i tot seguit sentí la necessitat desbordada de sortir al carrer...

Sortí, doncs, en busca d’alguna troballa que calmés la seva necessitat de passió amb més regularitat que fins aleshores. Després de tants anys, estava farta de tantes aventures i d’assistir a la desaparició dels seus amants a trenc d’alba, que es menjaven el cacau i li deixaven buit el pot i l’ànima. Ella tenia la necessitat d’omplir aquell pot de felicitat, amb gust de cacau Droste.

Empesa per una estranya força, cercà una botiga on fos habitual la venta d’aquest producte, esperant trobar la seva mitja taronja en algun dels compradors. Només trobà una botiga que n’havia tingut tenia en oferta per les poques vendes i la seva imminent caducitat. No li’n quedava cap. La Leire com si hagués perdut el seu últim tren, sortí amb la tristor al cor deambulant per carrers sense rumb.

En sortir, fora el carrer, un so de monedes cridà la seva atenció, aixecà el cap i veié un pidolaire que feia sonar uns cèntims dins una capsa de Droste. Sense pensar-ho, li donà la mà i el convidà a seguir-la.

Arribaren a casa. Ell veié un pot de Droste damunt la tauleta. Hi deixà el seu al costat, encara amb les monedes dins, i decidí acceptar el sostre que li oferien. La Leire despullà amb paciència el desconegut sota la pluja de la dutxa, i mentre resseguia amb l’esponja cada racó del seu cos, creixia el desig a dues bandes.

Nets els dubtes, veient clar què volia, ella li ofereix menjar per revifar aquell cos de mitjana edat. Mentre ell calmava l’estómac, la Leire estirà la seva nuesa sobre el llit, escampà una tassa de xocolata Droste sobre el seu cos i el convidà a fer unes postres que s’allargarien a vàries tasses.

Avui, com cada any en aquesta data, celebren el mateix ritual i miren amb il·lusió el centenar de pots Droste que llueixen a tots els racons de casa seva.


©  Zel, Robertinhos, Montse Pes i Joan Gasull; març 2014

diumenge, 26 gener de 2014

Darrer microrelat veïnal...en marxa.

El darrer microrelat veïnal


Mentre avancen els relats de la 14 Tongada, deixo aquí la primera frase del microrelat veïnal. Recordeu: 240 caràcters com a màxim (inclosos espais)! Jo a mesura que els escriviu i els passeu al següent de la llista i jo els rebi, els aniré col.locant aquí.

1. 
Va baixar del tren. Premia fort la bossa on duia la pistola. Esperava que la policia no el busqués lluny del seu país. Va agafar un taxi i va mostrar al conductor l’adreça que duia escrita . Va trucar el timbre. Una nena li obrí la porta. (elveidedalt, Malerudeveure't)
2. 
Sense esperar que ningú li digués res va empènyer la porta i una mica nerviós va preguntar: 
—Què no hi és ta mare?
La nena no badà boca. Del fons del passadís en sortia un fort soroll. Amb la bossa ben agafada s'hi va dirigir silenciosament. (Alba, Salva't si pots)
3. 
La dona el va mirar sense deixar de remenar una pila de papers.
—Aquí tens les fotos i els calers. 
I va girar per marxar per on havia vingut, tremolós i content de no haver necessitat la pistola. Però ella el va aturar.
—No m'has dit quin nom hi vols a la nova documentació.
—Walter White. (Clint, A tot Bloc)
4.
—En tinc un altre amb aquest nom, però tant se val. Qui sap si no és mort, ja – li espetà mentre li oferia una cigarreta.
Baixà ràpidament. Al portal l’esperava un home a qui recordava vagament haver vist amb anterioritat.
—Pugi al taxi altre cop, el portaré a lloc segur. (Martí, Aquari)
5.
Es mirà altre cop el taxista. Tornà a acaronar la pistola.  Sol, en mans de desconeguts, cap rostre li mereixia confiança. No recordava si era algú a qui havia vist al tren. Deixaria la vida abans de deixar-se prendre el convit a l’ambaixada catalana a Praga. (Zel, Ara mateix)
6.
Va començar a ploure. Mai li havia agradat la pluja i menys a l’hivern. Amb tot, al taxi no feia fred. La calefacció estava molt forta. L’ambient era asfixiant. Li costava respirar, s’estava  marejant. Els vidres s’havien entelat (Khalina, Aventures i pensaments de la Khalina)
7. 
Volia oblidar i, tanmateix, el record de tot plegat  li cremava més que mai. Perdut, amb el cor encongit i capficat com estava no se n'havia adonat que el taxista el mirava impacient. Féu un mig somriure forçat de disculpa i baixà precipitadament.  (Mar, Bocins de lluna)
8. 
Va baixar i es va quedar allà despistat.  No veia l'ambaixada catalana enlloc i va preguntar-ho. Va entendre que era una mica lluny. No volia més contactes amb desconeguts sospitosos i va decidir caminar. Una dona va dir: Però, on vas, ara? (Carme Rosanas; Col·lecció de moments)
9. 
Te estaba esperando —dijo la mujer— Sígueme, rápido. Le tomó de la mano y sin darle tiempo a reaccionar lo llevó a un callejón, y mientras abría una puerta le susurró: «Te están buscando, aquí estarás seguro, conmigo». Le sonrió. (Palimp,  Cuchitril literario)
10.
No estava preparat pel que l'esperava. La dona el va agafar fort de la mà i el va empènyer a dins. Els seus ulls hagueren d’habituar-se a la foscor. L’olor i la densitat llefiscosa d'aquell espai el va envair pertot. Davant seu s’obria un passadís estret que algú, anys enrere, havia pintat de vermell. (MKCuentos prescindibles)
11. 
La dona continuava parlant, però ell no sentia res. Mirava les parets escrostonades i el cap li rodava. Per sorpresa de la dona, caigué desmaiat.
—Pero, qué te pasa?— féu ella, inclinant-se-li al damunt. (Arare, Des del meu mar)
12.
No hi hagué resposta. Aleshores, la dona li prengué la pistola, bo i guardant-se-la a la butxaca. Tanmateix, allò no era el que buscava. Regirà al bossa. (Edgar, La magia de les lletres)
13.
Quan es recuperà s’adonà que estava sol. Instintivament va palpar les butxaques i  trobà a faltar la pistola. A les palpentes buscà la bossa, i tot seguit palpà la vora baixa  del pantaló dret. Es tranquil·litzà: encara era allà. Qui fos, no ho havia descobert... (Sílvia, Els gustos reunits)
14.
S’incorporà. El cap li rodava. Va desfer el camí i seguí  la vermellor del passadís. “Qui era aquella dona?” es preguntà. Al fons, veié una claror i respirà alleujat. Hi havia un objecte a l'ampit de la porta. Segur que no hi era abans. L’agafà entre les mans i l’observà atentament… (Mark OlssonEn breve, más cuentos)
15.
Era un explosiu molt potent. Els monàrquics volien que ell l’activara durant la festa de l’única ambaixada que Catalunya tenia al món: Txèquia. Catalunya era un caos, ocupada per forces de l’ONU i amb una guerra civil entre republicans i monàrquics, partidaris aquests dels Habsburg, a qui la burgesia havia ofert la corona. (DissortatEn el bosque de la larga espera).
16.
No entenia res, qui era aquella dóna, perquè l'havia deixat inconscient i traslladat on havia d'acabar la feina? Tant era, havia de seguir abans que fos massa tard... Es començà a descosir els pantalons quan li semblà veure una ombra. (Carme Fortià, Entre somnis i realitats)
17.
Era ella altra vegada. Ell va dissimular pujant la mà fins l’entrecuix, sorpresa de veure com estava palpant-se, li va dir:
–Encara tens humor per eixes coses?
–No he parat de pensar-hi des que t’he vist.
Ella va fregar la seua mà, acompanyant-li el moviment rítmic, les boques es van buscar, les llengües es van trobar. (Monyofiné; Fantasia i erotisme)
18.
No pot seguir, ha de desfer-se d'aquest atracció fatal que l'atrapa i no el deixa pensar ni actuar.
A ell no li pot passar això, va superar amb èxit totes les proves del dur entrenament.
Cal tenir sang freda i seguir el pla establert, no hi ha marxa enrere...(Montse Pes; Fons d’armari).
19.
Retrocedí per refusar l’imminent relació, havia de fer valdre el seu entrenament. Ella com a reacció deixà caure el vestit, mostrant una nuesa perfecte i postrant-se de genolls davant seu, arrossegà sense resistència els pantalons avall.... (Garbí24; Garbi64)
20.
«No, els pantalons no!», li cridà de sobte la consciència. Se’ls pujà depressa i ella s’adonà que amagava quelcom.
—No em deixaràs així, oi? —va preguntar-li fent-se la boja, amb les mans als camals. Ell va provar de desempallegar-se’n. (Duschgel; Gel de ducha II)
21.
De sobte, un ensordidor soroll li va fer tancar els ulls. Quan els obrí de nou, veié a la misteriosa dona estesa immòbil davant seu. Un rierol de sang brollava del seu cap. Li agafà l'objecte de la mà i sortí corrents, sense pantalons. (GingebreMan)
22.
Les coses no anaven com esperava. I la missió s’havia d’acomplir. Es posà els pantalons i agafà un taxi per anar a l’ambaixada.
—Encara no t’han pelat, nano?  —era el mateix xofer.
—Em segueixes? —va dir, mentre buscava la pistola sota  l’aixella. (Glòria Bosch; Globos.blog)

(seguirà....)
24. L’Avi
25.  La Cullerada
31.  Mar i cel
32. Nausica

dijous, 23 gener de 2014

É la nave, va...



Vinga, som-hi!

1. El motiu

«Tot final ha tingut principi. I tot principi, tindrà un final». Sobre aquest original aforisme (he suat força, ho reconec) he cregut que podia muntar la darrera tongada de les Històries veïnals. I així ha estat.

Què he fet? Doncs escollir alguns finals de diferents relats de les diverses tongades de les HV (un autohomenatge col·lectiu en honor vostre, ho reconec també) i farem que siguin l’inici dels nous relats que ens toquin escriure aquest cop. clar?

Són:

1.      Era la mirada d’un home decidit a arrossegar-la cap a un final que semblava no tenir fons. (A: Hystíria, HV 1)
2.      Entre els coixins del sofà, la 9 mm esperava, tranquil·la, el seu torn. (A: 9mm, HV 3)
3.      Al fons de la sala, s’obre una reixa.(A: Algun dia tindré un disgust, HV 4)
4.      Al cap de cinc minuts que se li fan eterns, algú tusta la porta. S’hi apropa resolta. (A: Semblava paranoic, HV 4)
5.      Junts van fumar, compulsivament, callats. (A: Darrer comunicat, HV 8)
6.      Les primeres impressions, no acostumen a enganyar. (A: El veí de segons primera, HV 9)
7.      Jamás te perdonaré lo que me hiciste. Pero te quiero demasiado. (A: No beberàs, HV 5)
8.      Les feines que es comencen, s’han d’acabar”, es va dir per dins. (A: La bona  veïna, HV 12)
9.      Aquest, és el dia que jo faig trenta anys. Sempre el recordaré. (A: L’illa, HV 13)

Per tant, el primer  membre de cada grup haurà de començar  el seu tros de relat, amb la frase assignada (el Grup 1, la frase 1; el grup 2, la frase 2,...)  La gràcia –o desgràcia de la tongada– rau en veure com aquestes nou frases que eren final d’un relats en generen de nous... Perquè de bons ja sé que ho seran.

Tots sou ja coneixedors del procediment a seguir, oi? Sou veterans! Si algú és novell o pateix Alzehimer, aquí té les normes.

I ara el que tots esteu esperant, oi? Amb qui m’ha tocat?  Ai, ai...! Serà amb aquell tanoca? Repetiré amb aquella veïna? M’haurà posat amb el nou? M’hauré escapat del pelma del veídedalt...? Com sempre, un cop fer el sorteig davant notari, veig que el destí marca camins inescrutables... Resulta que tots els grups són fets amb gent que normalment mai ha escrit res entre ells (ja és difícil i alguna excepció hi ha d’haver; per exemple, els que soleu escriure en castellà el destí us ha posat juntets). I tots esteu en una posició al grup que no teníeu de feia temps. Mira que bé! I s’han anar alternant veí-veïna en les posicions dins el grup. Ves per on! I més rar de tot plegat és que a mi m’han tocat tot de noies de companyes, tu...! Qui ho hagués dit! I a més, em toca ser el darrer del grup del darrer dels grups.  Així que em toca tancar la paradeta i abaixo la persiana. Ni fet expressament. Snif!

And the winners are...

2. Els grups

1.      ZelRobertinhos, Montse Pes, Joan Gasull
2.      Srta. Tiquismiquis, Dissortat, Carme Fortià, L’Avi
3.      Sergi G. Oset, Viiullegeix, Carles Mulet, Mar
4.      Rafel, Sílvia, Khalina, Martí
5.      Puji, Gerònima, Mark, Marta
6.      Barbollaire, Glo.bos.blog, Monyofiné, Arare, Clint
7.      Palimp, Xurri, El Paseante, Duschgel
8.      Carme Rosanas, Edgar, Laura T. Marcel, GingebreMan
9.      La RaTeta Miquey, Joana, Alba, MK, Elveidedalt

3. El calendari

I quan serà això?

Doncs el calendari a seguir (que no seguireu, que ja us conec), seria el desitjable:

a) Del 24 de gener al 9 de febrer: el primer del grup té temps per passar-li al segon.
b) Del 10 al 25 de febrer: el segon del grup té temps per passar-li al tercer.
c) Del 26 de febrer al 13 de març: el tercer del grup té temps per passar-li al quart.
d) Del 14 de marçal 29 de març: el quart del grup té temps per passar-li al cinquè (si s’escau) o acabar el relat i enviar-me’l a mi.
e) Del 30 de març 15 d’abril: el cinquè del grup té temps per acabar el relat i passar-me’l a mi.

4. Els microrelats

4.1. El microrelat veïnal

Ah! I com no, a banda dels 9 relats resultants, farem alguna cosa conjunta alhora, oi? Com que ja estem saturats de bacanals i orgies, se m’acut fer el de sempre (diga’m original): un microrelat conjunt. Bé, en farem dos. Un com sempre: us he ordenat per odre alfabètic de blog (o nom, el que no teniu blog) i com ja sabeu, caldrà que aneu fent una frase que continuï la del veí precedent. Màxim 200 càracters! Aquí, en aquet microrelat, cada veí/ïna participarà un sol cop, i quan li toqui. Estigueu al cas. I mireu de ser ràpids quan us toqui.  Les vostres aportacions les aneu fent a mesura que us arribi el microrelat. I sempre m’envieu còpia a mi, perquè així veig si algú es despista o es retarda. La mecànica és fàcil: El segon de la llista (l’Alba) rebrà una frase (la meva). Haurà de fer-ne una i passar-li la meva i la seva, al tercer. El tercer, rebrà les dues i li passarà amb la seva aportació, al quart; el quart fa la seva i li passa totes cinc frase precedents, al sisè, i així anar fent tot construint una història que arribarà fins el darrer de la llista (la Viuillegeix), que rebrà les 37 frases precedents, farà la seva i tancarà el microrelat amb la frase 38. clar?

Jo aniré publicant també les aportacions al blog en un post específic: “Darrer microrelat veïnal” i així el podeu anar seguint i veien com evoluciona sempre que vulgueu. I quedarà per la posterioritat.

4.2. El microrelat twittero

L’altre microrelat, serà un experiment. Sense gasosa. A diferència de l’anterior, tindrà tantes frases com vulgueu. Les que vulgueu anar afegint fins que tanquem la tongada. Però seran de 140 caràcters màxim. Per què? Perquè el farem a Twitter. (Els que no en tingueu, doncs ja tardeu en tenir-ne...) Amb el hagstat  #blogvilleHV14 podeu anar posant frases que segueixin el relat que jo he iniciat. Aquí no hi ha ordre ni concert. Ja sabeu que clicant en el hagstat, es poden ordenar cronològicament totes les aportacions i es van veient com va quedant el relat. Podeu posar-ne tantes com vulgueu i intervenir els  cop que vulgueu; però mai dos cops seguits! (com es fan els polvos, vaja...). A veure com surt tot plegat. Ja imagino que no tots participareu  (“fa mandra”, “és complicat”, “quin rotllo!”, “no tinc twitter”,  “em perdo”, i bla, bla, bla...) i  que alguns ho fareu més sovint que altres. Serà un microrelat twittero. Això no ho havíem fet, fins ara! Acabem amb una innovació! Que no sigui dit que a Blogville som uns carques!

I ja he començat!

#historiesveinals14
Va sortir dalt al terrat. La ciutat es despertava en aquells moments. Ell també. Una veu de dona el va cridar . "Véns?".

Em seguiu?

En fi, és tot!

Ah, no! M’oblidava...

5. L’ordre del Microrelat veïnal

L’ordre d’intervenció del microrelat veïnal és:

1.       Malerudeveure’t
2.      Alba
3.      A tot bloc!
4.      Aquari
5.      Ara mateix
7.      Bocins de lluna
9.      Cuchitril literario
10.  Cuentos prescindibles
12.  Edgar
19.  Garbi64
21.  GingebreMan
24. L’Avi
31.  Mar i cel
32. Nausica

6. Com comunicar-se?

Tots rebreu un email amb la relació de participants perquè tingueu el correu de tots i de cadascú, i us pugueu enviar relats i aportacions al microrelat. O citar-vos a cegues, si voleu! ;-)

En fi, endavant les atxes!