divendres, 30 de novembre del 2007

Comença la HV 2/2007!!!


Quaranta-quatre, finalment. Amb les darreres incorporacions he pogut fer onze grups de quatre!

Els valents i valentes de la segona tongada de les Històries veïnals (HV, des d'ara) heu estat (per ordre alfabètic) el següents. En blau, les noves adquisicions:






1Araremmontsem@gmail.com
2Alatrencadaalatrencada@hotmail.com
3Alepsialepsiblog@gmail.com
4Annaanna@laszlomail.com
5Anna Tarambanaannatarambana@yahoo.es
6CaféAmbLletcafeambllet2@gmail.com
7Carles Muletmuletgrimalt@gmail.com
8Carme Fortià carme.fortia@gmail.com
9Carme Rosanascrosanas@gmail.com
10Clintatotbloc@gmail.com
11Cruellacruellisima@hotmail.com
12Déja Vieecoutelamer@gmail.com
13Duschgelgel-de-ducha@hotmail.com
14El petit farjoanignasi.llinassantos@alum.uca.es
15El veí de daltelveidedalt@hotmail.com
16EuriaCANDH0@gamil.com
17Gabygprieto@notariocprietoa.com
18Gatotelgatot@gmail.com
19Hipatyahypatiadalexandria@gmail.com
20Jesús M. Tibaujesusimaite@gmail.com
21Jo mateixameritxellsalip_serret@hotmail.com
22Joanaarka_gi@hotmail.com
23Josep Maneljosepmanelvidal@hotmail.com
24Laura Aranteguilaa.antares@ladygriselda.es
25L'Avipersonal.avi@gmail.com
26Llunalallunalapruna@gmail.com
27Marinetixmarinetix@gmail.com
28Metamorfosimeta-morfosi@hotmail.com
29Musakoalasolitari@hotmail.com
30Palitopalitroquis@gmail.com
31Pujipoblenow_rangers@yahoo.com
32Raquelraquelestrada_9@yahoo.es
33Roberthinosrobertinhos.paris@gmail.com
34Rosarosaviolant@hotmail.com
35Sir Villettakolandia@gmail.com
36Sol soletsolsolet@lamalla.net
37Té la Mà, Mariate.lamamaria@yahoo.es
38Trillinaelcorreudelbloc@gmail.com
39Uribettyuribetty.micaco@gmail.com
40Violette Moulinviolettemoulin@hotmail.com
41Xurrixurriblog@gmail.com
42Zelrosersuso@hotmail.com
43Zincpiritionezincpiritione@walla.com
44The silver blue seathe.silver.blue.sea@gmail.com







(Espero que en Josep Manel, de Filant Prim em digui el seu correu per afegir-lo a la llista)

I com m'he empescat els grups aquest cop?

1. La idea és que els que vau acabar una HV ara, la comencéssiu. Els que éreu primers, ara sou segons; els segons, tercers; i els tercers, quarts. Això s'ha acomplert quasi al 100%, però com que ha faltat gent (mecatxís!) i n'ha vingut de nova (benvinguts!) he anat ajustant com he pogut.

2. Ningú repeteix grup. No volíeu barreja? Doncs apali! Us he mudat a tots d'escala, perquè intimeu a pleret i no us agafi nostàlgia d'antics companys i companyes... que després us passeu el dia xerrant al replà i no obriu frontisses, vull dir, fronteres. Més endavant ja farem "grupets a mida".

3. No hi ha un tema: hi ha deu, un per escala. He combinat cada una de les vostres propostes (recordeu: lloc, data, personatge i ofici) amb una de cada membre del grup. Quines? Les que a mi m'han semblat que podrien donar més joc literari. Aquest cop no es tracta que n'escolliu una cada un i les aneu fent sortir una rera l'altra. Podreu fer amb elles el que vulgueu, però han de ser esmentades, almenys, un cop en el relat. Podeu fer-ho en català o castellà. Qui comença té avantatge i li pot deixar el marron als de darrera. Ja m'agradarà veure com feu coincidir certs elements! Segur que sou imaginatius.

D'alguns ja sabeu les propostes perquè les van deixar escrites al blog HV. D'altres, només les sé jo. Hi ha hagut coincidències curioses (Instanbul, l'India, Madam Curie, fuster, 14 d'abril del 31, data d'avui...) i propostes erudites i ben divertides. Em reservo algunes per una altra ocasió

5. I us recordo les normes. Cadascú té una setmana per escriure 15 línies que ha de passar al següent membre del grup per e-mail, fins que arribi al darrer veí-veïna, que me l'enviarà a mi per correu (elveidedalt@hotmail.com) per publicar-la al blog Històries veïnals. Data màxima perquè jo rebi el relat ja acabat: 12 de gener de 2008.

4. NOVETAT! Qui ho vulgui, pot adjuntar-me alguna imatge (dibuix, foto, quadre,...) que il.lustri la seva part de la història. Només una per veí-ïna i, per tant, màxim quatre per HV.

6. I res més... Qualsevol dubte no previst el resoldré sobre la marxa amb el poc senderi i sentit comú que em caractertiza (perquè si en tingués, no m'hauria liat en aquesta epopeia). Què em deixo alguna cosa, dieu? Ai, sí! Els grups i els temes:

Els grups, després d'agrupar-vos per ordre d'aparició en la Primera HV, posar-vos en un sobre i sacsejar-vos una mica i anar traient per ordre, ha quedat així. L'ordre en què apareixeu és l'ordre en què heu d'escriure el relat.

Escala A: Puji, Zincpiritione, Marinetix, Violette Moulin

Escala B: Sir Villet, Palitodelasorejas, Xurri, Gaby

Escala C: Carles Mulet, Lluna, Trillina, Déjà Vie

Escala D: Zel, Te la Mà Maria, Clint, Raquel

Escala E: Llum de Dona, Anna, Veïna de sota, Roberthinos

Escala F: Gatot, Alepsi, L'Avi, Alatrencada

Escala G: Carme Rosanas, Sol Solet, Jesús M. Tibau, Carme Fortià

Escala H: Jo Mateixa, Uribetty, Petit far, Hypatia

Escala I: Anna Tarambana, Laura Arantegui, Josep Manel, Euria

Escala J: Arare, Duschgel, CafèAmbLlet, Musa

Escala K: Veí de dalt, Cruella, Metamorfosi, The silver blue sea

Nota: L'escala K, en ser menys, podem escriure 5 línies més cadascun.


I ara, els temes! Per ordre: lloc, data, personatge i ofici.

Escala A: Palau de la Zarzuela, 26 abril 1930, Isadora Duncan, Barber

Escala B: Supermercat de barri, 2134, Vlad el Empalador, Payaso

Escala C: Islàndia, 28 de desembre de 2007, Mònica López, Fotògraf

Escala D: Vaixell a l'Antàrtida, Nadal 2007, Hunter S. Thompson, Pirata informàtic

Escala E: Berlín, 1859, Pere IV d'Aragó, Alquimista

Escala F: Creta, 14 abril 1931, Dalí, Prostituta

Escala G: Istanbul, 2030, Jaume Sisa, Perruquera

Escala H: Matalascabras,1876, Silvester Stallone, Navegant

Escala I: Índia, 1905, Òscar Wilde, Carnisser

Escala J: Alexandria, 1276, Karl Marx, bufador de vidre

Escala K: París, 1998, Beata Santa Catalina Tomàs, Herbolaire



Un cronograma ideal seria:
  • Fins al 9 de desembre: el primer membre de cada escala té temps per enviar el seu fragment al segon.
  • Fins el 19 de desembre: el segon membre té temps per enviar el seu fragment al tercer.
  • Fins el 29 de desembre: el tercer membre té temps per enviar el seu fragment al quart.
  • Fins el 8 de gener: i el quart membre té temps per enviar-me el relat complert.

Bé, queda tot clar oi? Si no, el Notari (o sigui, jo) resoldrà arbitràriament els dubtes que tingueu a bé plantejar.

Ah! I ja sabeu, si hi ha alguna errada; m'ho feu saber.

dimecres, 7 de novembre del 2007

Històries veïnals: anem per la segona tongada


Bé. S'ha acabat la primera tongada d'Històries veïnals, (que no han sigut gaire histèriques, per cert). El volum I. Precisament quan pesava que començaria a penjar les primeres que m’arribessin, vaig deixar-hi l’última. Això ha anat molt més ràpid del que pensava. I molt millor del que hagués suposat. És clar que la meva opinió no és imparcial; però crec que han sortit dotze relats més que dignes. Jo diria que fins i tot, brillants. Ja ho vaig dir en el post anterior i no em repeteixo més.


I ara em pregunto: VOLEU REPETIR?


Entenc que, en general, l’experiència us ha agradat i voldreu —almenys alguns/es—, tornar-hi. Àdhuc, alguns/es que no vau participar m’heu dit que us apuntaríeu a la nova tongada. El rauc de l’escriptura us delata.


Així, doncs, queda oficialment oberta la segona tongada d’Històries veïnals.


El procediment serà el mateix que el precedent. Faré una llista amb els inscrits i un repartiment aleatori dels membres de cada grup. (En la propera, això canviarà; però no avanço més).


Les normes i el procediment per aquesta segona tongada són les mateixes que en la primera . Si no les recordeu o sou nous en aquest veïnat, ESTAN AQUÍ


Però és clar: HI HAURÀ NOVETATS!


Quines? Doncs aquestes. Afegiu-les a les ja existents.


1. D’entrada els que vau acabar un relat -i voleu seguir participant-, ara el començareu. I els que l’heu començat; no repetireu posició. Sembla lògic, oi?


Més coses?


2. Doncs que aquest cop no serà una imatge el desencadenant de la història. El desencadenant ME’L DIREU VOSALTRES MATEIXOS/ES. Aquells que decidiu participar M’HEU D’ENVIAR, a part del vostre nom, blog i correu electrònic: el nom d’un LLOC (poble, ciutat, o país o qualsevol accident orogràfic que us plagui), un NOM d'un pèsontage famós o conegut (ho home o dona) , una DATA (que sigui dC!) i un OFICI o OCUPACIÓ (actual o antic). Ja veurem què faig amb tot això.

3. Recordo que les Històries veïnals poden ser bilingües. Mira, per ara és així... Potser més endavant, canvio. O faré dues variants. Entenc que a tothom li és indiferent tenir veïns en una o altra llengua en el seu grup. Que cadascú escrigui en la que més li plagui i li sigui còmode. Es tracta de passar-s'ho bé. Molts escriviu en castellà i ho podeu fer perfectament en català. Però si a algú li costa o no s'atreveix, ho podré tenir en compte alhora de fer els grups. M'ho dieu i llestos. Sempre faré una correcció gramatical i d'estil mínima abans de publicar res, no patiu per les faltes i deixeu-vos anar...

Ah! I si dic una llargària, respecteu-la! Alguns us heu deixat anar massa....Són 15-20 línies per cadascú!.


Us deixo tot el mes de novembre per pensar-vos-ho i comunicar-m’ho. Ja aniré fent memòria. M’ho dieu al blog o al meu correu. I aniré dient quanta gent som. El 30 de novembre és la data final per apuntar-se. L’1 de desembre, diré els grups resultants, l’ordre i el tema a tractar obligatòriament per cada un. I fins a final de gener del 2008, entre cagations, torrons, pessebres i regals de Reis, tindreu temps d’acabar el relat. No cal agobiar-se....que vénen festes.


No se m’escapa pensar que, quan tinguem un cert feix d’històries escrites, busqui algun editor atrevit i agosarat que les publiqui. Per què no? Hi ha d’altres bloggers que han fet quelcom de semblant i les nostres històries no es queden enrera.


Alguna proposta al respecte?


De ressenya: Històries veïnals, vol. I (1-12), octubre-novembre 2007


Tretze menys un, igual a dotze. Dotze, com els dotze mesos. O millor, les dotze campanades. O una dotzena d’ous. Ho dotze homes sense pietat. Les dotze busques del rellotge. O els dotze apòstols... I quaranta-nou acòlits. Toca ara fer ressenya de l’experiència. Aquesta proposta no era nova per mi. He de confessar-ho. Participo amb alguns companys lletraferits en un experiment semblant, des de fa anys, i d’això vaig treure la idea de les Històries veïnals. I tenim el copyright! Algun dia us en parlaré. Però ara toca parlar de nosaltres... Com si d’un llibre de relats es tractés. Si ressenyo obres dels altres no faré el mateix amb les nostres creacions! I tant! Som-hi, doncs.

Els de l’escala K (Un nou regal) van ser el més ràpids en mostrar les cartes. Van fer un escrit dolç i amarg alhora; de trencaments i oblits. «...dóna’m una nova oportunitat, com un demà, com un nou regal». El tema sempitern del paradís perdut. Que sempre hem deixat escapar de les mans, per beneits. No van ser els únics. Tres HV més tornaríen sobre el tema. Serà que els humans hi caiem sovint. Deixaven el llistó alt. I aquest no va baixar amb els successius.

Els de l’escala J (Mai més) van seguir en un plànol semblant. I a fe de Déu que semblava una única ploma la que escrigués aquella narració, amb rerafons musical! «Don’t worry, bout me I’ll get along...». Una al·legoria a la soledat. Una soledat que trobem també reflectida en la història de títol més original de totes: Tres-cents vint-i-cinc euros i quinze cèntims”. Però aquí el final és tràgic, i ja s’apunta des del principi. «Tan se val, El temps passa depressa quan no s’espera res. Tic-tac, tic-tac...». Els de l’escala C, amb la seva història, ens van neguitejar i ens van fer sentir una mica culpables. Per què negar-ho?

Alguns han deixat volar (mai més ben dit!) la imaginació, i han deixat anar la seva vessant més màgica, més tel·lúrica. I han acabat fent un conte de fades Em refereixo a La visita, de l’escala D. «Tothom la desitjava i aquella nit era tota seva». Una faula sobre el desig acomplert. Qui no ha somiat res semblant? De tant en tant, hi ha hagut finals feliços. També toca!

Però també hi ha hagut moltes HV amb finals oberts.

Hi ha hagut d’altres amb final sorpresa, amb un gir inesperat, acabant com un relat de por, inquietant, capriciós... Asfixiant. «Pero en realidad estoy quieta. Y yo tambien hago “ruiditos”, porqué sigo viva, y sigo queriendo escapar de esta pesadilla...». Eren les de l’escala E i Una noche sin luz. Encara hi penso, a vegades, i tremolo, quan pico el timbre d’un veí...

I, elles, les veïnes, s’han posat sovint en un nivell combatiu. Algunes han tirat per la línia de novel·la negra, policíaca, de robatori de pel·lícula italiana amb final inesperat. «Nomes obrir la porta, ens vam adonar que les coses no eren om havíem imaginat». Són els de l’escala H i la seva Merda!”, que res té a veure amb la qualitat del relat! No han estat les úniques. També han tirat per un vessant mafiós les de l’escala G (El viatge). Pobre Èric! Qui li mana enamorar-se d’una infermera traficant si hi ha un italià pel mig! «Ella necessitava luxe acció, drogues i orgies i amb Giovanni ho havia trobat» . Totes busqueu el mateix, eh?... ;-). Algunes no se’n van tan lluny a buscar-ho. Ho tenen més a prop, a tocar; encara que després, amb la ressaca, no recordin res: «...sopar a fora amb el meu cunyat, passar una nit als pis del meu cunyat, muntar-m’ho bé amb el meu cunyat...» (El gran dia). És que no se us pot deixar soles, noies de l’escala A!

Una història de família també és la que expliquen els veïns de l’escala F, aquella de dos títols (“Hystiria” potser volien escriure “Història”?—o “El reflex i l’ombra”). Un secret familiar que les dones de casa (àvia i mare) amaguen zelosament. Però sempre els secrets surten, tard o d’hora, a la llum. Un relat intens com pocs. Que remou consciències i enterboleix l’esperit. «Preferia no recordar res més. Començà a caminar i plorar de nou.». I també és una història trista la que no té títol (Sense títol) de l’escala I. Que comença i acaba amb un epitafi. Evidentment, no és per riure.

Però no tot ha quedat en família. Ni entre homes i dones. Fins i tot hem tingut relacions homosexuals. «Els meus dubtes,... els meus maleïts dubtes de sempre...» Com podia ser, si no, en aquest replà de l’escala H ("Un món virtual"), on s’hi troba el Gatot!

Ja veieu. hem tingut de tot: amor, sexe, violència, por, desig, soledat, suïcidis, robatoris, enganys, seducció, somnis, assassinats, passió... I n’hem tingut en català i en castellà. I un de bilingüe (escala I)! Potser ens ha falta més d’humor, més comèdia? Ja... és que estem a la tardor. I és temps de collir castanyes.

I per acabar hem deixat que des del somni es retorni al somni. En un cicle sense final. Perquè és cert o imaginat el que li succeeix a la protagonista de Destins(escala L): «I deixo que els seus escrits em duguin a nous destins, en un viatge incert d’incendis inacabats...». Podeu tornar a recomençar la lectura de les Històries veïnals i opineu aeshores.

Mai hagués pensat que una màscara, unes espelmes, un pot de cacau en pols, i un ampolla de whisky donessin per tant. Me’n vaig a fotre un a la vostra salut! Amb gel.

Felicitats a tots i totes!

Apali!

PS
Ah!, seguiu atents/tes a la pantalla, que això no s'acaba aquí!


diumenge, 4 de novembre del 2007

HV 12/2007: Destins


¡Y colorin, colorado..., la primera tongada, se ha acabado! Doncs sí, amb aquest relat de l'escala L hem acabat el primer cicle d'Històries veïnals. El que he de dir de tot plegat, ja ho he deixat escrit al blog Malerudeveure't. Per tant, aneu allí i afegiu el que us sembli. I si el que voleu comentar és aquesta història de destins incerts en casalots caducs; feu-ho també. Espero haver tancat amb encert l'aventura que la meva estimada Metamorfosi iniciava amb un halo de misteri (que estrany que no hi hagi fet sortir el seu famós tanga vermell; potser ja no el duia...); que en Clint ho seguia amb una cita que apuntava marro del guapo, (a ell que li agrada tan poc, per cert...); i la Tals ho situava en una escena molt Kubrikiana en la qual ja m'hi veia immers. Sort que en Puji ho tancava amb un diàleg ben sucós i ben rodó (a mi també m'agrada més el niscuic!) i jo li he allargat amb la imatge que m'autoatorgava per ser un més al grup.


I amb homenatge final conjunt a tots inclòs. En fi, que tota la colla veïnal som uns cracs!

_____________________________________

Destins

Vaig sentir la clau introduir-se al pany i com la feia girar. Vaig sentir com s’obria i es tancava la porta al seu darrere, i vaig sentir les seves passes apropar-se precipitadament. Però, malgrat no volia que em trobés d’aquella manera, no vaig tenir esma d’aixecar-me i amagar allò tan evident i que em delatava.

No n’has sabut res més d’ell, oi?
No. Qui t’ho ha dit?
M’ho està dient ara mateix l’ampolla de whisky mig buida que tens a les mans.
Ets bona!... Ja, ja, ja... Ara no em surtis amb allò de que ja m’ho vas dir...
Som amigues, t’ho estalviaré, però saps prou bé que no podia acabar d’una altra manera després del que vam veure en aquella habitació el dia que el vam conèixer.

Certament no li ho podia negar. Des del moment que ens va recollir aquell cotxe negre per dur-nos al vell casalot, tal com s’indicava a la invitació anònima que vam rebre, vam intuir que els esdeveniments serien del tot singulars. I des del moment que vam posar els peus en aquella sala poc il·luminada, vam tenir la certesa que res tornaria ser ben bé igual.

Encara no tenia clar com havia anat. No ho feia mai això de conversar amb desconeguts i menys estant sola, però aquell home, de qui no podia recordar els trets facials, em va produir una estranya atracció des del moment que se’m va adreçar dins la botiga d’espelmes del carrer Rosselló.

Què penses fer, doncs?
Et ben asseguro que no ho sé, però no puc deixar de pensar-hi...
Vinga, sortim a sopar? Et convido a sushi

D’acord, deixa que abans em dutxi.

Mentre conduïa cap al centre, no podia deixar de sentir dins meu la sensació de ser dins d’aquella sala. Encara podia flairar aquell olor, barreja d’espècies i d’humitat, de sentir aquella tonada barroca interpretada dolçament i de notar lleugerament el tacte suau del vent que entrava per els porticons que encara eren oberts. I sabia que mentre aquell silenci omplia el nostre vehicle, el teu cap era allà mateix on era el meu i que estaves tant espantada com jo per no saber cap on anirien les coses, i si mai tornaríem a ser les dues noies esbojarrades que havíem estat just abans de rebre aquella invitació anònima.

Tinc l’estranya sensació que ens segueixen...

Per fi arribàvem al casalot, semblava molt antic, una d’aquelles masies abandonades pel pas dels anys que encara restaven dempeus amb la dignitat ferida. El cotxe es va aturar davant les grans portalades entreobertes, el conductor ens va manar, amb un simple gest, que entréssim. Tenia por, però alhora no podia deixar de sentir curiositat i el desig de conèixer què s’amagava rere aquells murs. Quan em vaig girar vaig adonar-me que l’home ja no hi era, ens havia deixat soles en aquell indret desconegut. Mirant-nos de fit a fit vam decidir seguir endavant i traspassar la porta entreoberta que ens quedava més a prop.

Tot això és molt estrany...

No havia acabat d’escoltar les paraules de l’Anna i ja m’havia adonat que aquell no era un indret normal. Aquella sala era molt gran, al centre hi havia una taula plena d’espelmes enceses i, al seu voltant, podia veure moltes figures tapades amb túniques negres amb caputxa, no veia els seus rostres, però sentia la seva mirada clavada en nosaltres; vaig començar a sentir por.

Sobre la taula, únicament il·luminada per la llum de les espelmes, es podia veure com brillaven uns objectes. Vaig decidir apropar-m’hi reprimint la por que sentia, sentia les seves mirades clavades en mi i l’Anna ni tan sols es movia, només sentia la seva respiració agitada rere meu.

Són màscares!

Eren màscares daurades, semblava haver-hi una per a cada membre encaputxat i, justament, a la banda de la taula que ens quedava més a prop hi havia dues màscares col·locades que semblaven posades per a nosaltres.

De sobte un d’ells se’m va apropar amb passos lents. No vaig tenir esma per allunyar-me’n, els peus s’havien quedat fixos al terra i no podia moure’m. Va agafar amb les dues mans aquella màscara, sempre mirant al terra de manera que jo era incapaç de distingir el seu rostre, i a poc a poc, va alçar-lo fins a mirar-me.

La llet tenyida del color marró de la xocolata donava voltes dins el got empesa per la cullera. Ella tenia la vista fixada en la monja dibuixada en aquell vell pot de cacau en pols que la seva àvia li havia regalat poc abans de morir. Encara ara, quinze anys més tard, feia servir per guardar el nescuic, que ella, en contra de la unanimitat popular, sempre havia estat de nescuic, i no de culacau, que el culacau fa grumolls i mai s’acaba de desfer, i què coi! Que el nescuic és més bo!

Sorpresa d’estar pensant en aquelles collonades, va adonar-se que encara tenia l’esquena xopa d’una suor freda, li costava de respirar amb normalitat i les mans conservaven un lleuger tremolor. El sol d’aquell dissabte feia hores que s’havia alçat, i un colom llardós que estava aturat a l’ampit de la finestra, va fugir espantat pel timbre del telèfon.

Digui?
— Hola guapa!
Anna, nena, acabo de tenir un somni raríssim, d’aquells amb túniques, màscares i espelmes i saps què? Hi sorties tu.
— Em sembla que això és culpa del whisky de garrafa que ens van donar ahir...
Quina festassa, oi?
Precisament per això et trucava... Volen repetir aquesta nit un altre cop. Ara a casa del cosí del Marçal, al Montseny. Ens duran al mas del bosc aquest cop. A les nou et recullo. Posa’t elegant.
Jo sempre hi vaig! —protesto; però ja ha penjat.

Aquell era un estiu inesgotable i esgotador. Festa rera festa, sense parar… I en duia ja..? Havia perdut el compte. Amb l’Anna se sabia quan arribaves al lloc, però mai quan en sortiries. Ni com. Ni amb qui. Aquest cop la casa no era lluny. Era antiga, realment, S’assemblava molt a la del somni. Hi havia gent per tot; a l’era, als jardins, a la piscina; al menjador. Molts passejaven amb la copa a les mans. D’altres ballaven. Molts es repartien en grupets, en animades converses de política o feina. Reien els acudits. Algunes parelles es perdien per habitacions del primer pis. Recordava cares d’altres vetllades semblants. Cap d’interessant. L’Anna se’n va anar de la mà d’un d’aquests somriures de talonari en blanc.

Avorrida de converses banals i de música estrident decideixo fer una inspecció. Pujo les escales fins dalt de tot de la casa. Trobo un petit replà, amb un passadís que s’aboca a un saló que sembla un estudi. Entro i tanco la porta rera meu. Vull allunyar-me una estona de tot aquell brogit. Hi ha un foc encès a llar de foc i una certa olor a lilàs pertot. Una llibreria ocupa tot un pany de paret, fins el sostre. Molts lloms semblen antics. Hi veig edicions de bibliòfil, algun incunable. M’atrau un de tapes dures, d’un vermell pujat. Em fixo en un títol que em son rar: “Històries veïnals”. L’agafo i l’obro a l’atzar. Llegeixo l’inici d’un relat. «Vaig sentir la clau introduir-se al pany i com la feia girar. Vaig sentir com s’obria…»

Però no sento com s’obra la porta de la sala. No sento com algú s’apropa per darrera. Ni les quatre passes que ha de fer fins on sóc. Noto una mà a la cintura que m’atrau enrera, cap a ella. No em giro, de pura sorpresa. Noto uns llavis al lòbul de l’orella. La cremallera baixant. Un alè perfumat al clatell. Uns dits acaronant-me el pit. Un objecte dur entre els malucs...

El llibre em cau a terra. S’obre per la primera plana... «Un nou regal...»

I deixo que els seus escrits em duguin a nous destins, en un viatge incert d’incendis inacabats...

© Metamorfosi,
Clint,
Tals,
Puji i
El veí de dat (de l’escala L)

Novembre 2007